quedada de la alcachofa 2010, benicarló

Como el destino está cerca, poco más de 65 km, nos ponemos en marcha después de comer, sin muchos agobios, lo preparamos todo, ya que es poca cosa, ,al filo de las 17,30 h dirigimos la auto en marcha hacia Benicarló. En menos de una hora estamos en el destino, en el parking del centro comercial costa de azahar, para los más veteranos, lo conocemos como la fabrica Palau, que era una importante empresa de muebles, que cerró a mediados de los años 90 y cuyas instalaciones dieron lugar a principios de los 2000 a este centro comercial.

Una vez ubicados, aprovechamos el eroski que hay y realizamos las cuatro compras que nos hacen falta, y esperamos a Renata y Ferrán.

Ah! que alegría al reencontrarnos, todo son besos y abrazos, que tal, bien y tu , también ,bla.bla bla………….,vamos lo de siempre en estas ocasiones.

Después de cenar, recorrido de rigor, para ver a la gente y el ambiente, en realidad somos mogollón de autos y de gente, después retirada y a dormir, mañana será otro día.

El sábado, nos pusimos en marcha a las 9.30 h., cogimos las bicis y fuimos a visitar las instalaciones de BENIMAR, donde había una visita guiada por la fábrica y nos explicaron cómo se montan las autocaravanas, y al final había una exposición de autos, las cuales visitamos, por pura curiosidad para captar ideas, estuvo bien.

Como íbamos motorizados, con las bicis nos fuimos a Peñiscola, ya que es un bonito paseo de unos 8 km poco más o menos, de ida y otros tantos de vuelta. Dimos una vuelta por el castillo y sobre las 14 h estábamos de regreso, para degustar una sabrosa paella monumental.

Por la tarde después de un intento de siesta, que fue baldío, nos fuimos a Benicarló, y después de más de una hora de cola, cogimos el autobús, que en 5 minutos nos llevó hasta le mismo centro, donde se hacia la popular “torra”, compramos los tickets, por un euro te dan 3 alcachofas, las tomamos con un buen trago de vino, después de ver un poco el ambiente de Benicarló en fiestas, nos fuimos a coger el autobús de vuelta. Para hacer tiempo hasta el sorteo, dimos buena cuenta del apartado de dulces, es una perdición.

Fuimos al sorteo y como era predecible, no nos toco nada, aunque no sé si fue bueno, en vista de los regalos.

Para acabar la jornada hicimos una partida de bolos, y el que tuvo, está claro que no retuvo, ya que no tiraba un bolo ni con la mano, este deporte no es el mío, después a dormir el día había sido largo y el cansancio se nos había apoderado.

El domingo nos levantamos sin agobios, pero con el fin de evitar la cola del autobús del día antes a las 10 estábamos, en la parada, cuál fue nuestra sorpresa cuando vimos que éramos los primeros, y después de una hora de espera nos fuimos hacia Benicarló, hoy es el día de la degustación de tapas, el precio es de 6 €, y te dan una bebida y tres tapas a elegir.

Como íbamos con tiempo dimos una vuelta para ver el montaje y echarle el ojo a las tapas que más nos llamaban la atención, a las 12.30 h tiran un cohete, y a partir de entonces puedes empezar a coger las tapas.

Después de saborear las 12 tapas que nos jalamos entre los tres, que buenas estaban, cogimos el autobús de vuelta, y como las despedidas, siempre son tristes, mua, mua, nos despedimos de Renata y Ferrán y colorín colorado la quedada se ha acabado.

rumbo a benicarlo

este fin de semana nos vamos a una quedada de autocaravanas en benicarlo. nos vamos a las fistas de la alcachofa , tambien nos encontraremos con la famila teixido piñol, , con renata y ferran , ya que carol se queda por tenas academicos.
ya os contaremos al volver

bufanuvols

Este és un relat curt d'un amic meu , que parle de la mitologia de castelló i de tombatossals

Bufa Núvols creà el Bufadó per a Serena de la Mar, el seu amor secret

Serena de la Mar està l’amor secret de Bufa Núvols. El nostre personatge, membre de la colla del Tombatossals, cada dissabte de maig, a poqueta nit, ix del seu amagatall i viatja cap a Columbretes on es troba amb “la capritxosa, somiada i desconeguda Serena de la Mar” i li fa la ronda. Allí fan l’amor acaronats per llums d’estels, remors, cants d’ocells i les granotes, xiulits de peixcadors. Bufa Núvols la va veure primer. Però Tombatossals, pel seu poder, era el cap, li la va furtar. El seu amagatall està a Penyiscola Bufa Núvols plorava, i “va passar tota la nit de clar en clar, bufant de ferm per atraure’s un parell de núvols molt lleugers que desperdigolats anaven per Benagai”.

Aquesta tormenta provocada per Bufa Núvols, l’aprofitava, per a arrimar-se a Serena de la Mar i acariciar-la i donar-li un petó als seus llavis. Però Bufa Núvols va descobrir que el cap de colla, Tombatossals, l’enganyava amb Serena de la Mar. Un dia, quan discutia amb Cagueme, i li digué “Calla, calla, que en dos bufits et veig a les aigües blaves”, va escoltar que Tombatossals deia: “Amada Serena de la Mar, tu tindràs ací en aquesta vora i riba, el paratge delitós pel que estàs adalerada. I dins la mar, un lloc on les revoltes onades no mai apleguen, fidel semblança dels meus braços anhelosos i llavors seràs meua...”. Aquell dia Bufa Núvols es volia morir de pena. Que el cap s’entenguera amb el seu amor secret li va produir un atac de gelosia que l’abateren en el més trist dels destins.
En aquell precís moment, va decidir venjar-se Bufa Núvols maquinà la venjança. Aquesta no fou un altra que bufar, bufar fort i desordenadament tota la flota que va eixir de la costa en direcció a Columbretes. Aquesta maniobra va produir l’enmbogiment de Tombatossals. Arribant a Illes Columbretes, Bufa Núvols, va escorcollar i va trobar el millor lloc per reunir-se amb Sirena de la Mar, el seu amor secret. Conquerides les Illes Columbretes, Tombatossals es va quedar en la Illa Grossa, era el cap. Bufa Núvols es va quedar en l’Illa Senyoreta on està el amagatall de Serena de la Mar. Bufa Núvols “Inflava les veles, que enlairades empenyien les embarcacions amb suau esvaror per aquelles aigües marallíssimes”. El vent que ell produïa els va arrimar fins a Penyíscola. Sumergint-se en la mar, Bufa Núvols desaparegué del domini del seu caporal que el va trair furtant-li el seu amor, Serena de la Mar. Arribant a Penyíscola, Bufa Núvols “arrimant la boca al mateix forat, tant fort va pegar el bufit” en la part est del rocam bandejat per les ones de la mar, que va produir un gran forat baix la roca del castell, el Bufadó. Ací va construir-se la seva morada. Ací, Bufa Núvols “d’un bufit clavava catorze dotzenes de claus sense villamarquí”. Allí roman fins avui el nostre estimat Bufa Núvols. Des del Bufadó, pujant al més alt del castell de Peníscola, Bufa Núvols ve seguir las anades de la Cort del Papa Benet XIII.
Ell fou testimoni del Cónclave i ajudà al Papa aragonés, donant-li vent fresquet en les vesprades d’agost, en el seus viatges fins Sant Mateu, Morella i Traiguera. Des d’allí, quan s’emprenya, colpetja les ones de la mar, crida fort i amb la seva caragola, avisa als peixcadors del perill que tenen si eixen a la mar. Els peixcadors de Penyíscola, coneixen a Bufa Núvols i entenen el seu llenguatge. Des del Bufadó de Penyíscola, Bufa Núvols, tots els dissabtes de maig, a poqueta nit, surt en direcció a les Illes Columbretes. Allí troba esperant-lo Serena de la Mar. En l’Illa Senyoreta, fent l’amor, dolç de vegades, apassionat sempre. Ell li és fidel. Serena de la Mar, segueix sent la regina de tot el Mediterrani d’Illes Columbretes, a l’Almadrava o Penyíscola .

Ernest Nabás

el miracle de les coves

Fa algun temps, quan feia a la revista del col·legi d'infermeria, vaig escriure , una sèrie d'articles , baix el nom de les nostres tradicions, que vull recuperar per a este blog, el primer és el que parla,sobre el miracle dels coves de vinromà.

El miracle de les coves: Alló que va poder ser i no va ser

Aquest peculiar poble ─pertanyent a la comarca de la Plana Alta de la província de Castelló─ dista de la capital uns 45 Km en direcció nord. El terme municipal limita amb Albocàsser, Tírig, la Salzadella, Alcalá de Xivert, Vilanova d'Alcolea, la Serra d'en Galceran i la Sarratella, la qual cosa dóna a entendre que ens trobem davant un gran terme municipal.

Aquesta població, segons pareix, és un dels assentaments més antics de la provincia, com es demostra en les pintures del barranc de la Valltorta i les restes de materials pertanyents a l'edat de bronze, trobats en la Cova del Mas d'Abad. També hi ha al seu terme municipal restes ibèriques i romans.

Sobre l'origen de la seua denominació hi ha dues teories, una que prové del romà , "vicens roma", i una altra que deriva de l'àrab "Aben Roma".

Aquest poble s’hagués pogut fer famós a partir de finals de l'any 1947, si hagués quallat l'anomenat miracle dels Coves.

De la mateixa manera que a finals del segle XIX, l'11 de febrer de 1858 en la vila francesa de Lourdes a la Vora del riu Gave, la Mare de Déu es va aparéixer a la xiqueta Bernadeta Soubirous o anys més tard en 1917 la verge es va aparéixer als tres pastorets en la Cova Aniria en la Fàtima Portuguesa. Estos fets van significar l'expansió d'eixos llocs ,que foren un referent en la religió catòlica, i d'obligat pelegrinatge per als milions de creients de tot el món amb la consegüent explosió econòmica de la zona.

Perquè ─com ja hem indicat anteriorment─ en els Coves ,segons pareix a finals de 1947, una xiqueta anomenada Raquel Roca, d'uns 8 anys ,assegurava que en una Cova que es troba en la contornada de la partida de la Moreria, se li apareixia la Verge Maria.

Son pare, que no era gaire creient, no donava excessiu crèdit als seus relats però el rector del poble avalava les seues paraules, la qual cosa va fer que, entre la comunitat de creients, els relats de la xiqueta Raquel tinguen quasi el rang de divins.

Aquestes suposades aparicions van córrer com a aragalls de pólvora no sols entre els pobles confrontants, sinó també en tota la província, en les províncies limítrofes, i fins i tot a molts llocs d'Espanya.

La xiqueta Raquel va dir que la Mare de Déu li havia vaticinat que l'1 de desembre seria el gran dia; a les tres de la vesprada el dia esdevindria nit i es produirien innumerables miracles.

Per a poder entendre el que va ocórrer cal imaginar-se la societat d'aquells anys ─els anys de la postguerra─, d'una repressió important per part del règim franquista, on la por, la pobresa, fins i tot la necessitat, eren circumstàncies molt arrelades en la població . Este caldo de cultiu feia que situacions com les de la xiqueta Raquel tingueren molt de ressò entre la població creient i no creient, perquè hi veien portes a l'esperança.

Tot seguint la convocatòria de la xiqueta Raquel , es va produir un gran pelegrinatge amb tot tipus de mitjans de transport, des dels automòbils dels rics, passant per algunes bicicletes i carros de mules, o pel caminar de la gran majoria d'assistents . D'aquesta manera la gent va acudir a la convocatòria de la Cova de la Moreria de les Coves de Vinromà. L'afluència s'estima que ─amb dades contrastades per persones que van ser testimonis d'aquest esdeveniment─ podria ser superior a les 300.000 persones, i alguns diuen que s'arribava al mig milió.

Entre la gentada es trobava la xiqueta Raquel, protegida per la Guàrdia Civil, ja que tots volien veure-la de proa i tocar-la. D'aquesta manera podrien curar les seues malalties.

La gent s'apilava i s'estrenyia cobrint la contornada de la Cova de la moreria; molts dels presents, van creure en unes suposades propietats miraculoses de l'aigua del riu Sant Miquel, i en examinar-la, es va saber que provenia dels desaigües i dels llavadors de la font de Company.

Tan gran fou la repercussió que, segons conten les cròniques de l'època , a la ciutat de València, la companyia de distribució d'electricitat havia fet que s'encengueren els llums, perquè es temia que el que havia dit Raquel s’ complira i es fera la foscor; les autoritats ─tant militars com civils─ havien donat l'orde d'alerta davant de possibles manifestacions populars davant dels anunciats miracles.

S'acostava l'hora i Raquel, en l'entrada de la Cova de la moreria resava, i amb ella la gran multitud romania ansiosa.

Però l'hora va passar. Raquel continuava resant però ni es va fer la nit, ni la Mare de Déu va aparéixer, ni es van produir miracles, llevat que no succeí cap desgràcia, amb la quantitat de gent que s’hi trobava, la qual cosa si que era realment un miracle. La desolació va estendre’s entre els assistents que van mamprendre camí de tornada cap als seus domicilis .

Les mateixes persones que amb anterioritat havien donat credibilitat a Raquel , és a dir, el clercat i l'estructura de l'església, després del ridícul oferit, van ser les que es van encarregar de desacreditar la xiqueta Raquel, amb tota mena d'arguments que justificaven allò que s’havia esdevingut. És adir, des de pensaments infantils o fantasies de la xiqueta, fins a arguments que en dubtaven de la seua salut, encara que és veritat que, segons pareix, la xiqueta havia vist anys enrere la pel·lícula Cançó de Bernardette, que narrava la història de Lourdes, la qual cosa podia explicar ─en certa manera─ l'actuació de la xiqueta Raquel. Però el que resulta difícil d'explicar és el canvi de pensar de les autoritats eclesiàstiques, ja que si el dia 1 de desembre de 1947 es congrega tanta gent en el paratge de la Moreria, va ser gràcies a la publicitat que es van encarregar de difondre eixes mateixes autoritats eclesiàstiques que, dies posteriors, van intentar satanizar la pobra xiqueta Raquel. L'única explicació que se m'ocorre és que, en un principi, els motius que mogueren aquestes autoritats eclesiàstiques no van ser motius exclusivament religiosos. Cadascú que pense el que vulga.

A pesar d'allò que succeí, la gent continuava acudint al lloc de les suposades aparicions de la Mare de Déu i ─segons conten les llegendes─ va haver-hi gent que va acudir, amb crosses i se'n va anar sense elles. Aquestos rumors no agradaven ni a les autoritats civils, ni a les eclesiàstiques, i és per això que el governador civil de Castelló prohibí l'accés al paratge de la Moreria, tot facultant la guàrdia civil que vetllara pel compliment de l'orde, amb tots els mitjans al seu abast, la qual cosa va fer que la gent desistira d'acudir-hi, ja que els mitjans emprats per la guàrdia civil de l'època eren molt convincents.

Després d’aquestos esdeveniments, Raquel, junt amb la seua família va haver d'emigrar, i es va traslladar a la província d'Osca ,a Barbastre, i s’instal·là definitivament, al cap d'alguns anys, a Barcelona, on va viure fins a la seua mort, tot guardant el secret del miracle de les Coves, que, si va ser realment una aparició o un invent, si va ser veritat o mentida, si va ser capaç d'enganyar tota una societat o pel contràri, l’enganyada va ser ella , la xiqueta Raquel és l'única que ho sap.

Segons pareix no va tornar a les Coves, el seu poble natal, fins després de transcorreguts molts anys. Segons compten en el poble, algú la va veure quan va morir el seu pare, però ningú no ho assegura.

turno de febrero

aqui os dejo el turno del mes de febrero

domingo de celebraciones

el pasado domingo fue un día de celebraciones, ya que de una tacada liquidamos tres, la de Balma,17 años, la de Celia 12 años y la de Lidon 5........., sin lugar ha dudas lo mejor la tarta